ELS ESTOICS
Els cínics van ser importants en el desenvolupament de L'escola estoica de filosofía, que va néixer a Atenes al voltant del 300 aC . El seu fundador va ser Zenó, que era de Xipre, peró que es va ajuntar amb els cínics després d'un naufragi. Acostumava a reunir els seus alumnes a sota d'un pórtic. El nom «estoic» ve de la paraula grega stoa, que vol dir pórtic. L'estoicisme tindria posteriorment una gran influència a la cultura de Roma.
Com Heràclit, els estoics pensaven que tothom forma part de la mateixa raó universal, o logos. Pensaven que cada persona és un món en minatura, o «microcosmos», que és un reflex del «macrocosmos».
Aixó els va portar o creure que existeix un dret universal, que es construeix a partir de les «lleis de la natura». I com que aquestes «lleis de la natura» es basen en l'etema i universal raó humana, no canvien ni en l'espai ni en el temps. En aquest sentit, els estoics es van posar de la banda de Sócrates i en contra dels sofistes.
La llei natural governa tota la humanitat, fins i tot els esclaus. Els estoics consideraven els estatuts legals de molts estats simplement com una imitació incompleta de la «llei» de lo pròpia natura.
De la mateixa manera que els estoics van esborrar la diferéncia entre l'individu i l'univers, van negar també qualsevol conflicte entre l'esperit i la matéria. Només hi ha una natura, deien. Aquesta idea s'anomena monisme, en contrast amb la concepció dual que tenia Plató de la realitat.
Com o auténtics fills del seu temps, els estoics eren «cosmopolites» i més oberts a la cultura contemporánia que no pas els «filòsofs del barril» (els cínícs). Van cridar l'atenció sobre les relacions humanes, la política, i molts d'ells, especialment l'emperador romà Marc Aureli (121-180 dCl, eren homes d'Estat en actiu. Van promocionar la cultura i la filosofía gregues a Roma, i un dels seus membres més distingits va ser Ciceró (106- 43 aC ), orador memorable, filòsof i home d'estat. Va ser ell el qui va formular el concepte d'humanisme, que té l'individu com a interés central. Uns anys mes tard, l'estoic Séneca (4 aC- 65 dC) va dir que “l'home es sagrat per a I'home”. Això ha quedat com la frase emblemàtica de tot l'humanisme posterior.
Els estoics van subratllar, a més, que tots els processos naturals, com lo malaltia i la mort, segueixen les indestructibles lleis de la natura. L'home, doncs, ha d'aprendre a acceptar el seu destí. Res no succeeix de forma accidental, tot succeeix per necessitat, i per tant no serveix de res lamentar-se quan el destí truca a la porta. De la mateixa manera, s'han d'acceptar amb serenitat les circumstàncies felices de la vida. Aquí es fa evident el seu parentesc amb els cínics, que deien que totes les coses externes són intranscendents. Encara avui utilitzem la paraula «estoic» per designar algú que no es deixa portar pels seus sentiments.
Jostein Gaarder. El món de Sofia.
TROBARÀS MÉS INFORMACIÓ EN: